noi de muntanya

"Es fácil dejarse llevar cuando todo va bien. Y amo como de bien me haces sentir cuando hablamos.

Pero cuando desapareces, ahí es cuando empiezo a cuestionármelo todo. "

La idea era donar-te això en persona i dir-te que només ho podies obrir el dia del teu aniversari, encara que estic segura que t’ho haguessis passat pel forro i ho hauries llegit quan et donès la gana. 

L’origami es un Fūrin (es pronuncia fuurin) suposo que saps el que es, una campana de vent típica del Japó. Les fiquen sobretot a l’estiu i es creu que el soroll que fan (normalment son de vidre o metall) allunya els mals esperits. La vaig fer per tu i pel refugi, com a regal d’aniversari. 

La carta de dins es la carta que et vaig escriure i que em vas demanar que t'enviés per correu. 

Odio tancar capítols sense respostes i sé que potser hauria d’aprendre a fer-ho per que no sempre les tindré, però pensava que amb lo directe i sincer que has sigut sempre, al menys em diries que ja no et venia de gusta seguir parlant. 

El que et volia dir i no em vas donar la oportunitat ve a continuació, si ho llegeixes o tires aquesta carta, es cosa teva.

                "Sento que no estem al mateix moment. 

        Jo estic en un moment en el que vull connectar i conèixer i em dona la sensació de que tu no et vols deixar conèixer. Al menos no per mi. 

             Que m’agrades no es un secret i com et vaig dir, no et vull prendre la teva llibertat de fer el que vulguis o de que siguis com ets. 

            Però si que pensava que seguiríem parlant de tant en tant, que ens seguiríem coneixent, explicant coses l’un de l’altre i intercanviant missatges tontos de tant en tant sobre qualsevol tonteria, però vec que no es així, llavors vaig una mica perduda per aquí. 

                

                No vull que parlem les 24 hores del dia, però tampoc vull estar una nit sencera desperts junts i que desprès hi hagi un silenci total durant 3 o 4 dies. Això em fa mal i em fa sentir utilitzada i no m’agrada aquest sentiment. 

                Quan parlem tot es tant fàcil i simple i va bé, i em deixo emportar pel moment, i m’encanten aquests moments, però quan desapareixes començo a qüestionar-ho tot… i no sé cap a on tirar, no sé què vols que faci, et veig connectat i han passat dies i no m’has dit res i ho qüestiono tot i els moments fàcils es desdibuixen i em sento horrible per voler aquesta atenció però estic en un  moment en el que vull atenció, vull sentir com inverteixen temps en mi i em pensava i sentia que tu ho volies fer, però ja no sento el mateix, sinó que cada cop que t’escric sento que molesto i no m’agrada aquest sentiment tampoc. 

                No vull cap compromís, ja t’ho vaig dir, però si vull conèixer-te si tu m’ho permets. Vull que tinguis ganes de conèixer-me també. I vull que les coses flueixin i que passi el que hagi de passar. 

                I la veritat es que aquests últims dies he sentit que no ho vols. I no passa res si es així, encara que m’agradaria que m’ho diguessis, vull saber què penses i que sents, vull saber si t’ho has tornat a repensar tot i estàs un altre cop agobiat, o si es que ha passat algo més, potser t’has cansat de mi, o de la gent en general, no ho sé, el que sigui que tens al cap m’ho pots dir. 

                Es probable que estigui projectant totes les meves inseguretats i que per això tot ho vegi negatiu, ho tinc present, ho sento. Però es com em sento i crec que lo més just era dirtho, com tu et vas sincerar l’altre cop, he pensat que mereixes que et digui com em sento jo amb tota aquesta situació.”

Okay, això s’ha allargat una mica, diria que em sap greu però seria mentida. Si has arribat fins aquí només em queda dir-te que, encara que penso que has estat un covard per no comunicar-me les coses, et vull donar les gràcies. M’ho he passat molt bé amb tu, em vas alegrar molts dies grisos, i encara que tot es senti com una mentida, em vaig divertir molt. M'hagués agradat seguir i a veure on ens hagués portat, però suposo que no tocava. Al final si que em vas fer mal, però d’una manera completament innesperada. 

Potser algun dia, quan hagi trobat les respostes que no m’has donat, em passo pel refugi a reclamar l’abraçada que em deus i tastar la paella que dius que fas tan bona. 

Torbaré a faltar les teves histories i el teu somriure, espero que gaudeixis molt de la teva llibertat, noi de muntanya.